Entre el gener i el febrer del 2006, Rirkrit Tiravanija va elaborar una exposició a París que resulta ser, des del meu punt de vista, una de les mostres més interessants de l’art contemporani i estètica relacional. En ella s’hi mostrava un espai decorat amb plantes i imatges murals de les platges del Pacífic i al bell mig de l’estança, una taula de grans dimensions on un trencaclosques gegant de la Llibertat Guiant al Poble de Eugène Delacroix es desplegava, i molt a prop, un quadre on s’hi podia llegir la frase “NO ES POT SIMULAR LA LLIBERTAT”.
L’obra en sí, doncs, esdevé un punt de trobada per encarar-se a la problemàtica de l’art contemporani mitjançant la comunicació especial que ofereix l’esfera artística.
A través d’aquesta exposició, Tiravanija trasllada com a tema central les relacions socials en la seva manera d’entendre l’art . L’art, el trencaclosques en aquest cas, esdevé una via d’escapament que defuig dels circuits de comunicació establerts, banals i estàndards de la societat de la informació i el consum en la que vivim. L’obra no és un objecte que respon a una projecció de futur, no és una denúncia social amb l’objectiu de canviar i millorar la sociabilitat dels éssers humans. Dit d’una altra manera, no és una mirada vertical que s’allunya cap a l’infinit, és més aviat una mirada horitzontal que recorre l’entorn del propi subjecte[1].
L’art ja no usa grans fites de la història de l’home, no actua com les avantguardes basades en la cultura popular, sinó que s’emmarca dins allò quotidià, allò tant aparentment senzill com un joc, un trencaclosques.
Douglas Gordon. Memorable Journey
L’art no viu en un espai propi i autònom, com s’havia postulat abans, sinó que crea modus vivendi, crea intercanvis sociològics, s’inscriu en un món purament interactiu. L’obra d’art doncs, es descriu en l’estètica relacional com a transitiva, basada en un diàleg amb els éssers humans, sobrepassant les barreres convencionals del consum estrictament estètic.
Varies vegades s’ha intentat descriure o identificar l’estètica relacional amb l’art conceptual o amb el minimalista: el cert és que l’art que anomenem relacional no es preocupa per la seva immaterialitat, li és igual. Més enllà d’una preocupació estètica (que hi és però en molt menor mesura), l’art relacional treballa amb el temps, amb la forma, amb la relació i sobretot amb el diàleg.
Rirkrit Tiravanija. Untitled
Rirkrit Tiravanija. Untitled
Félix González-Torres. Untitled
El seu objectiu no és mai el de desplaçar els límits de l’art, com per exemple sempre han volgut fer (i sovint ho han aconseguit), les avantguardes artístiques en molts moments de la història de l’home, sinó de posar a prova la resistència d’aquesta intersubjectivitat que dibuixàvem abans.
De fet, tota la producció artística de Philippe Parreno, Douglas Gordon, Laurent Moriceau, Angela Bulloch, Félix González-Torres i evidentment Rirkrit Tiravanija respon al que per ells ara es la demanda de l’art contemporani: les relacions socials.
El gran trencaclosques de l’artista de Buenos Aires em sembla que és un dels exemples més clars d’aquesta prova de la intersubjectivitat. Ho fa d’una forma aparentment amable, però en el fons, Tiravanija està apel·lant a la frustració del subjecte, a la seva incapacitat de completar una cosa per naturalesa incompleta i al sentiment d’impotència davant d’allò que escapa al seu control. Però d’altra banda, i mentre l’espectador intenta inútilment muntar una part del trencaclosques, al seu voltant està esdevenint allò que ni l’artista ni el comissari de l’exposició ni ningú pot endevinar que passi: els públics de l’obra es posen a parlar.
Potser enfadats, indignats, o potser meravellats per l’aparent simplicitat de l’obra, potser perquè ja han entès mínimament el significat, allò que només passa a la galeria. Perquè l’obra d’art ja no es limita a ser objecte de contemplació i prou, sinó que la pràctica artística trenca els límits als quals se l’havia acotat fins ara i esdevé obra tota la galeria i el que hi passa en ella en el transcurs de tota l’exposició, en el transcurs del temps.
L’obra relacional ja no s’inspira en una trama social, sinó que s’inserta en ella, sense abandonar la lluita heretada de la modernitat, però canviant el seu punt focal: ja no es tracta de l’emancipació de l’individu, sinó de l’emancipació de la comunitat humana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario