Lascia ch'io panga. Òpera de Rinaldo, Haendel. Interpretat per Philippe Jaroussky

Le aburre la gente. Le produce tedio la televisión. Le cansa este sofá y la pared blanca, la habitación le asfixia, necesita escaparse de esta prisión. Va a moverse, primero un pie, luego el otro, lentamente. Avanza casi como en procesión con los ojos fijos en el horizonte de la sala, perdido, buscando algo aunque aun no sabe lo que es. La necesidad de liberarse de su mente es tan grande que sólo un libro será capaz de transportarle a otro lugar, muy lejos de aquí. Se acerca a la librería mientras todo su entorno se vuelve del revés, el mundo se marea y palidece a su alrededor. 

Por fin alcanza su salvoconducto y corre como nunca antes lo había hecho por esas escaleras que tanto pánico le han creado por las noches. Abre la puerta del ático. Respira tan profundamente el aire putrefacto de la ciudad y se deja bañar por la luz tenue del mediodía. Como siempre el cielo está bañado de nubes que se empujan entre sí. Se sienta y tal fue la zambullida que hace en ese libro, tal la paz que alcanza al empezar a leer que se cree a sí mismo como amo y señor de la ciudad de Nueva York.

Sabe que pronto volvería a su vida de siempre, y que retornará a aburrirlo todo, a volver a odiar ese sofá y la pared blanca, pero ahora está ocupado en no estallar de emoción y en procurar no esancharse y ocupar toda la manzana de la tranquilidad, en no llenar al mundo de eso tan perfecto que ocupaba enteramente su ser:

el silencio.

On Reading, 1970. Andre Kertesz.

El Teatre

A tots ens agrada que ens expliquin històries. A tots ens agrada que ens mostrin vides alienes a la nostra, que aquells que se’ns apareixen davant dels ulls pateixin, trobin l’amor, plorin, riguin i cridin a quatre veus allò que succeeix dins les seves vagues existències. I si és en directe i sobre un escenari, millor.

El teatre encara ara és una de les arts que més apel·la a la volatilitat de la vida humana. Nosaltres, els espectadors, només ho veurem i ho viurem una vegada; serà un plaer passatger, això ho sabem tots. Però quin plaer!

Hom sap que el teatre, com tantíssimes coses prou importants, neix a Grècia. Va començar com un simple ritual religiós dedicat al déu Dionís, deïtat de la disbauxa, el caos i la festa, on els diritambes (les veus dels cants lírico-religiosos) li rendien culte. No és una casualitat. El teatre com a forma d’oci dels grecs de fa més de vint-i-tres segles és una noció que compartim encara avui en dia, i això no és gratuït. Grècia, la seu embrionària de la democràcia i el debat intel·lectual, disposava del teatre com a esdeveniment de masses, com una celebració a la que acudien cada dia centenars de persones, de qualsevol edat i condició. 

Tanmateix, allò que diferencia de seguida el ritual religiós del que avui es coneix com a teatre és senzill d’endevinar: el seu caràcter ficcional, i l’existència d’un públic. En ell, els encarregats d’articular frases dels grans dramaturgs tràgics com Sòfocles o Èsquil es disfressaven i encabien el seu rostre darrera una gran i estrambòtica màscara, creant així personatges definits: era el naixement dels actors.

No és d’estranyar, doncs, que en grec, el mot teatre signifiqui lloc per a contemplar. Hauríem de retre honor als grecs: asseure’ns a contemplar i gaudir de l’espectacle del teatre.

La bellesa del dibuix de Lacombe

Avui fem un raconet per la il·lustració.

Moltes vegades s'ha infravalorat la il·lustració de llibres infantils, o si més no, no se l'ha pres massa en serio. Els dibuixos sovint queden subordinats al sentit i a la narració de l'escrit, de la història i els personatges descrits, a la riuada d'imaginació que les poques planes d'un conte destapen.

Però el cert és que alguns dels treballs dels millors il·lustradors són obres d'art en i per sí mateixes.

Vaig descobrir l'il·lustrador de contes infantils de moda un dia que buscava un conte per la meva cosina, sortosament, una fanàtica de la lectura. D'entre dibuixos ortopèdics d'elefants parlants, desproporcionades cindy's amb superpoders i còmics per a futurs nerds, allí estaven els contes de Benjamin Lacombe.

Vaig quedar totalment astorada tan sols amb la portada d'aquell prim llibret, just abans que la simpàtica i viva llibretera m'informés de l'autèntic èxit de vendes que estaven suposant els seus dibuixos.

Al fullejar-ho, l'univers del conte se'm desplegava davant dels ulls. El coneixement i l'acurada precisió de imatges de l'imaginari d'un conte infantil em va resultar indescriptiblement bell.

Als contes de Benjamin Lacombe no els hi fa falta lletra.

 

Crec que les seves il·lustracions són dignes hereves de l'elegància de les estampes japoneses, del seu traç fi, lliure, però exacte. Les figures floten, casi transparents, pastels, però amb una forta presència de la línia, i floten com ho fan els records i les reconstruccions del món narrat per part d'aquelles criatures que no deixen mai de somniar amb els ulls atents i oberts de bat a bat.

Benjamin Lacombe es mereix una paret d'exposició.