Esbós previ Les Ballarines, Edgar Degas

martes, 27 de diciembre de 2011



Canción de amor 

¿Cómo sujetar mi alma para
que no roce la tuya?
¿Cómo debo elevarla
hasta las otras cosas, sobre ti?
Quisiera cobijarla bajo cualquier objeto perdido,
en un rincón extraño y mudo
donde tu estremecimiento no pudiese esparcirse.

Pero todo aquello que tocamos, tú y yo,
nos une, como un golpe de arco,
que una sola voz arranca de dos cuerdas.
¿En qué instrumento nos tensaron?
¿Y qué mano nos pulsa formando ese sonido?
¡Oh, dulce canto!

Rainer Maria Rilke











Aquesta escena és més que el logotip dels articles que vénen a totes les parades de fires medievals, del vi, del formatge i la ratafia del país.
És més que l'emblema de botigues in de bolsos, tasses, clauers i imans per enganxar la cita del dentista de la setmana vinent.
El Bes de Klimt, més enllà de la seva bellesa formal, ens adverteix del seu poder d'unió a través d'una cosa tant aparentment inocua i distant com és el decorativisme. Sense cap mena de dubte, poques obres seran com ella l'emblema d'una època, però més important encara, l'emblema d'un sentiment expressat amb una claredat inapel·lable.
Perquè és això: un bes. Però no tant sols un simple petó, sinó allò que és l'excusa per a la fusió, la unió i el retorn al més simple, és el moment en què es troben els sentits: quan el tacte es decideix a tastar allò que l'olfacte li demana mentre l'oïda ho embolcalla tot d'un so trencadís. El bes és allò tant delicat i inestable com trobar-se al límit d'un penyassegat sense fons on no existeix ningú, ni paisatge ni sol ni lluna.

domingo, 25 de diciembre de 2011

El Plato



Puso la mesa. Primero la copa, llena hasta la mitad de vino blanco. Estaba inmersa en un silencio de celebración. Después los cubiertos, meticulosamente colocados a la distancia exacta el uno del otro y con respecto al plato. 
Se sentó y se quedó en silencio contemplando aquello que hace unos minutos había pensado que debía comerse. - Y si mi madre tiene razón? Y si el medico también? Debería irme -. Pero no lo hizo porque había estado demasiado tiempo planeando lo que hace justo un par de horas acababa de hacer casi sin pestañear y con menor esfuerzo del que creía necesitar.
No le odiaba, al contrario. Hizo lo que tenía que hacer precisamente porque le amaba tanto que debía acabar con él. Pero qué va, no lo entendía ni el psiquiatra, el hombrecillo estúpido que no paraba de decirle que padece una enfermedad. Así que decidió actuar por sus propios medios.


De repente recordó aquello que una vez le dijo él después de dejarla casi sin respiración cuando paró por fin de golpearla con el puño. Le agarró la cabeza con fuerza apretándola contra sus genitales y gritó:
-Empieza por aquí, que hoy me vas a comer entero, puta.

Sonrió mientras devoraba aquél suculento plato que tenía delante. Después y lentamente, se dirigió fuera de la casa, admiró el paisaje frío y se dispuso a fumarse un cigarrillo mientras temblaba de emoción.



domingo, 18 de diciembre de 2011

Crítiques polítiques, el mateix discurs de sempre

És el tema d'aquest cap de setmana. Hauria sigut inútil obviar-lo tal i com ha fet la televisió pública de Catalunya. I és que l'entrada i la càrrega dels mossos d'esquadra a la facultat de lletres de la Universitat de Girona ens ha deixat, als estudiants, professors i gent del carrer, amb un sentiment que ronda entre la impotència i la vergonya.


No em dedicaré a parlar-ne en aquest post, n'hi ha d'altres que ho han fet millor del que jo aconseguiria a narrar-ho mai (http://ahhhnais.blogspot.com/http://dailymeri.blogspot.com/2011/12/16-d-el-dia-que-la-udg-va-celebrar-els.html). Però sense voler-ho aquest fet m'ha fet recordar la exposició retrospectiva que presenta el Reina Sofia de Madrid als seus públics sobre el cèlebre artista Antoni Muntadas.
Dins d'aquesta mostra vaig retenir a la ment un dels seus treballs més reconeguts: The Boardroom (Sala de Juntes).



La crítica social és sovint un dels motius i objectius de l'art contemporani més rabiosament actual. L'art, com ja he dit vàries vegades, s'inscriu dins l'àmbit social humà, esdevenint un dispositiu formidable que emana del seu sí sentits múltiples i molt diferents. I un d'ells, sense cap mena de dubte, actua com a arma (sovint tant o més poderosa que una ametralladora) que dispara sense demora, tenint com a punt de mira la corrupció i el discurs interessat del poder.
Per aquest motiu precisament em sembla que la iniciativa de la sala de juntes de Muntadas és un manifest de l'inevitable pes del poder en els circuits de masses, la impotència que parlavem de l'individu davant la col·lectivitat i els sistemes de repressió que porten oprimint a la població des de temps remots.

Així, Muntadas situa a l'espectador al bell mig de la sala, com a voyeur del discurs invisible de les butaques buides, sense rostre; o bé com a còmplice de l'entramat polític que té la oportunitat de fingir convertir-se en un dels grans dirigents anònims en el moment en què ocupa una d'aquestes butaques.


Alhora, les imatges dels grans caps de països, nacions o estaments eclesiàstics amb el posat més autoritari possible, juntament amb els discursos d'aquests provoquen una sensació de caos i repressió.




Diria sense por a equivocar-me que un dels sentiments més estesos entre les víctimes del divendres a la facultat era una cosa semblant a aquest desordre que provoca Muntades a The Boardroom.


Les lluites són sempre les mateixes, només canvien els seus protagonistes.

domingo, 11 de diciembre de 2011

Los Borrachos



El Triunfo de Baco. Diego Velázquez, 1628-29. Museo del Prado 


Era tan tarde que la luz de la mañana empezaba a hacer mella en la tensa oscuridad del bosque donde habíamos pasado la noche. Cuando me desperté todo seguía donde lo dejamos. Y lo dejamos bebiendo. Bebiendo sin parar. 
Gritábamos, bailábamos y saltábamos, nos caíamos al suelo de bruces sin importarnos siquiera cómo cojones volveríamos a levantarnos. Eramos pocos, aunque a mí me parecía que eramos cientos, miles de hombres sin hogar ni vida a la que regresar algún día cercano.
Recuerdo que debía hacer mucho frío, pero qué más daba mientras hubiese vino. Y aunque somos hombres sin nada que perder, sin orgullo ni ganas, con la única misión en este mundo que la de sobrevivir, seguimos en este bosque apartado de todo luchando para no dejar de estar ebrios, luchando contra el control, contra la sobriedad y la tranquilidad de la vida.
Por qué? Porque nos gusta el caos, el desenfreno, reír y llorar a la vez, ver monstruos y dioses sirviéndonos una generosa copa de vino, tambalearnos sin cesar y caer otra vez.







viernes, 2 de diciembre de 2011

El retorn a la puresa: Someone Like You, Adele

Certament no posaria aquí cap material que no considerés com a digne de ser mencionat obra d'art, o com a mínim, contenidor de materia artística. I potser amb l'excepció d'un parell més, aquest videoclip és l'únic que em veuria amb valor de mostrar.
No obstant, només pel sol fet de ser per naturalesa un producte per a masses consumistes, seria potser un error considerar-lo una obra d'art, ja que l'únic destacable és l'estètica i el significat que no va més enllà que la del tema que sona en ell. Però quina estètica, senyors.
Poques vegades he vist un treball audiovisual d'aquestes característiques amb tant de gust. Perquè la paraula és gust. Adele havia ja fet alguna cosa amb un gran criteri estètic amb Chasing Pavements, però sobretot amb el hit Rolling The Deep.
Tanmateix Someone Like You té alguna cosa que se'ns escapa. L'elegància sobria i melancòlica del tractament amb blanc i negre té un ressó que prové de les grans produccions cinematogràfiques romàntiques americanes dels anys 40. Els cèlebres girs i plans de càmera de París (la ciutat de l'amor per definició) juntament amb el buit constant tant de gent com d'automòbils, en fa de la seva contemplació (sempre guardant les distàncies), un plaer que prové de les magnífiques fotografies de George Brassaï. I és que el vídeo és una constant crida a l'espectador, un diàleg que ens estremeix quan la cantant ens canta mirant-nos als ulls, directament i sense pudor. És llavors quan ens adonem de la seva falta d'expressió al pronunciar la lletra de la cançó. I és que potser està ja cansada de cantar-li al noi que l'abandona, mostrat amb un subtil joc de miralls al final de la cançó. Sí, podria afirmar casi amb tota seguretat que el nucli del video és la mirada.
Però no tan sols l'enigmàtica i trista mirada d'Adele, sinó la nostra propia en el moment en què ens podem acostar per darrera seva, casi sentir la fragància del seu cabell, volent mirar-la als ulls per demanar-li que somrigui, dir-li que tot anirà bé. Però no és així.
Someone Like You d'Adele és un videoclip eficaç, senzill, perfectament mesurat, subtil, delicat i d'una bellesa àmpliament generosa. Sense cap mena de dubte, un video amb classe.



El Ballet de Degas

Coincidint amb una de les exposicions actuals més interessants a Barcelona sobre els impressionistes, http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/impresionistas_es.html, aprofito per publicar en aquesta entrada  (amb el permís de l'Ariadna, que sé que li farà il·lusió), una adaptació de l'escrit que varem fer a propòsit de la imatge de l'exposició: Ballarines a Classe, d'Edgar Degas.




Degas es pot considerar un d'aquells artistes inclassificables. A cavall entre l'impressionisme i el realisme, la pintura de Degas és clarament un manifest de futur, una mirada cap allò que encara no ha passat en pintura, un pas endavant cap a la fotografia.
Podria resumir, potser amb massa valentia, la pintura de Degas en tres punts focals: Primerament el seu estil i estètica personals resulten del ressalt del color per sobre de la línia; però aquesta no desapareix del tot degut als esbossos que ressonen en la tela. Seguidament el gran treball i experimentació que féu Degas a l'entorn del moviment. I el tercer aspecte és el seu toc diferent i original dins el moviment impressionista. 

El tractament dels colors, especialment del blanc, amb els seus matisos i transparències, juntament amb la seva manera de pintar, és realment interessant perquè té una correspondència directa amb la tècnica del ballet clàssic.

 Isabel Muñoz

Actualment vivim en un món altament influenciat per l'impressionisme: les seves obres són de les més cares i més ben valorades dins del mercat artístic. Això ha fet que siguin conegudes arreu del món i hagi augmentat l'interès per aquestes: qui no coneix la sèrie dels nenúfars de Monet? Qui no se sent seduït per les formes de Le Moulin de la Galette de Renoir?
Encara que sigui difícil d'imaginar, però, l'art impressionista va causar una gran controvèrsia a l'època i va provocar així mateix un gran canvi en els valors artístics tradicionals de França i de l'Europa del s XIX.


Però deixant de banda els aspectes purament històrics, l'impressionisme és inequívocament un canvi de paradigma en la manera de veure i mirar. És precisament en aquest moment quan es construeix la mirada moderna, quan, més enllà de la preconcebuda "mirada fresca", la seva és una manera de mirar auto-reflexiva; és precisament el fet de pensar sobre la pròpia mirada, (i per extensió sobre la pintura i els seus límits) que la converteix pròpiament en moderna.

 


Claude Monet, Sèrie dels Nenúfars.

El tema de les ballarines va ser representat per Degas no menys de 600 vegades en pintures, dibuixos, estampes i escultures.
El ballet va ser freqüent  en la seva obra durant ni més ni menys que quaranta anys. Veia la dansa com un tema que permetia combinar el seu interès per la modernitat amb les referències amb l'Antiguitat.






Petite danseuse de quatorze ans, Edgar Degas (1879-1881)







Però no és fins al final de la seva vida que la seva pintura pateix un canvi cap a una major abstracció: la intensitat del color i la forta presència expressiva de la línia, amb la qual volia comunicar l'angoixa i la inseguretat de l'ésser humà.





La Tassa de Tè, 1894. Edgar Degas.

Ballarines a Classe (1880) demostra l'ull de Degas per la composició innovadora i poc ortodoxa, fruit de la influència de les estampes japoneses,  que combina les forces tradicionals i les modernes.
El conjunt d'elements articulen l'atmosfera de la sala: en ella hi sentim el murmuri i les rialles de les ballarines, el grinyol del parquet, i unes notes suaus en segon terme. En l'obra, les finestres hi aporten frescor, que fan que aquesta respiri, que hi circuli l'aire. Ens trobem davant d'una composició rítmica, dotada d'un moviment controlat però distès, que es correspon amb el ballet: una disciplina continguda i plàstica alhora.


Ballarines a Classe, 1880 (Edgar Degas)

La importància no recau tant en el tema en sí, sinó en la manera de representar-lo. Per Degas, el que és més rellevant resulta ser la captació d'un instant de llum i moviment, projectant-lo en l'atmosfera de l'obra.
Obviament no podem deixar de banda la inestimable influència que va tenir la fotografia en l'obra de Degas (i veceversa), ja que gràcies a aquesta, l'artista tracta l'ull com un projector capaç de col·locar-se a qualsevol alçada i lloc.
Degas, conscient que no n'hi havia prou amb canviar els temes, sinó l'espai plàstic tradicional, es va convertir en una peça clau i essencial pel naixement de la pintura contemporània