Si s'és un admirador de la música clàssica i en concret de Beethoven, "El Estilo Tardío de Beethoven" un curt escrit d'un dels puntals de l'estètica de l'art, Theodor Adorno és una parada obligatòria. Encara que vaig entendre poques coses d'aquest llibre, em va donar la oportunitat de saber sobre una fenòmen que només intuïa fins aleshores: les obres tardanes.
Les obres tardanes són, com diu Adorno amb una metàfora molt encertada, igual que les fruites madures
La dissolució de la música. Beethoven, num. 32 Op. 111 Interpretada per Rudolf Serkin. 1820
La madurez de las obras tardías de artistas importantes no equivale a la de las frutas. Por lo general no son redondas, sino que estan arrugadas, incluso agrietadas; suelen carecer de dulzura y, ásperas y espinosas, se resisten a la mera degustación, le falta toda aquella armonía que la estética clasicista está acostumbrada a demandar de la obra de arte y muestran mas las huellas de una historia que de un crecimiento. La explicación habitual es que son productos de una subjetividad o, mejor aun de una "personalidad" que se manifiesta desinhibidamente, que por mor a la expresión de sí misma rompe con la redondez de la forma, cambia la armonía por la disonancia de su sufrimiento, rechaza el encanto sensible en virtud del espíritu liberado de la autocomplaciencia. Por eso la obra tardía queda relegada a los márgenes del arte y se aproxima al documento; en efecto cuando se habla del último Beethoven rara vez se deja de aludir a su biografía y al destino. Es como si, al considerar la dignidad de la muerte humana, la teoría del arte quisiera renunciar a sus derechos y abdicar ante la realidad. Adorno, Theodor. (1934)
Pietà Rondanini. Michaelangelo Buonarotti, 1555-1564
La naturalesa d'aquestes obres és, en el seu immediat present, incompresa. No són unes obres que en cap cas cloguin una tragectòria artística, arriben després de tot el que ja ha fet un gran autor. Tampoc n'hi ha massa, són molt poques les que són considerades com a tardanes, aquelles que reflexionen sobre elles mateixes, però que per sobre de tot, parlen sobre l'art mateix.
Rembrandt, Autorretrat. 1669. (Van Gogh deia d'aquest llenç que caldria haver mort cent cops per pintar-se així).
Alhora posseeixen un caràcter episòdic, fragmentari, una indiferència per la continuitat fluida de la peça. Passant per alt totes les convencions, esdevé una obra totalment subjectiva, que posa en el centre del fet artístic el JO.
Són obres, ni més ni menys, catastròfiques, que es veuen envoltades d'una àurea impossible de comprendre, que viuen en la contradicció d'un present allunyat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario