Després de dues entrades acadèmiques fins a la medul·la i repassant les meves llistes de música, m'he topat amb una grandíssima peça d'Earl Klugh, un dels meus guitarristes preferits.
I ja que el blog és meu i considero Art el que de veritat em toca la fibra (hora de posar-se seria), he decidit fer una petita menció a aquesta peça anomenada Venezuelan Nights.
Fa no pas massa vaig descobrir un artista (Fabián Pérez) que em va trasbalssar i al qual a vegades hi recorro quan sento segons quina peça musical.
I més que mai no he pogut estar d'imaginar-me una escena en un bar recòndit de Venezuela, amagat en un d'aquells carrers on es respira un aire espès i humit. Just acaba de ploure i el reflex de la pluja converteix aquella cantonada en un mirall negre.
Ell atravessa la porta i dins d'aquella minúscula estança on hi passa les nits fugint de la vida, l'únic que el manté dempeus és aquella guitarra. La música que emana d'aquell homenet petit assegut damunt d'un minúscul escenari sembla projectar la llum que il·lumina la lúgubre sala.
I sí, allí, com cada divendres a la mateixa hora està ella. Fumant, com sempre.
Asseguda a la barra, espera que el visitant torni a asseure's al seu costat, la convidi a una altra copa i se l'endugui al llit com cada setmana. Però avui ell opta per observar-la una llarga estona mentre pren un altre conyac i s'encén un cigarret. Se la imagina ballant un tango d'aquells que sempre hauria volgut aprendre però que mai n'ha tingut el valor.
De cop, ella es gira. El mira. La mira. Es miren amb els ulls buits. Ella es posa bé la sandàlia i amb aquest petit gest, li diu tot el que ell necessita saber.
No hay comentarios:
Publicar un comentario