La dimensió social de l'art contemporani actual

Entre el gener i el febrer del 2006, Rirkrit Tiravanija va elaborar una exposició a París que resulta ser, des del meu punt de vista, una de les mostres més interessants de l’art contemporani i estètica relacional. En ella s’hi mostrava un espai decorat amb plantes i imatges murals de les platges del Pacífic i al bell mig de l’estança, una taula de grans dimensions on un trencaclosques gegant de la Llibertat Guiant al Poble de Eugène Delacroix es desplegava, i molt a prop, un quadre on s’hi podia llegir la frase “NO ES POT SIMULAR LA LLIBERTAT”.

 L’obra en sí, doncs, esdevé un punt de trobada per encarar-se a la problemàtica de l’art contemporani mitjançant la comunicació especial que ofereix l’esfera artística. 

A través d’aquesta exposició, Tiravanija trasllada com a tema central les relacions socials en la seva manera d’entendre l’art . L’art, el trencaclosques en aquest cas, esdevé una via d’escapament que defuig dels circuits de comunicació establerts, banals i estàndards de la societat de la informació i el consum en la que vivim.  L’obra no és un objecte que respon a una projecció de futur, no és una denúncia social amb l’objectiu de canviar i millorar la sociabilitat dels éssers humans. Dit d’una altra manera, no és una mirada vertical que s’allunya cap a l’infinit, és més aviat una mirada horitzontal que recorre l’entorn del propi subjecte[1].

L’art ja no usa grans fites de la història de l’home, no actua com les avantguardes basades en la cultura popular, sinó que s’emmarca dins allò quotidià, allò tant aparentment senzill com un joc, un trencaclosques.

Douglas Gordon. Memorable Journey

L’art no viu en un espai propi i autònom, com s’havia postulat abans, sinó que crea modus vivendi, crea intercanvis sociològics, s’inscriu en un món purament interactiu. L’obra d’art doncs, es descriu en l’estètica relacional com a transitiva, basada en un diàleg amb els éssers humans,  sobrepassant les barreres convencionals del consum estrictament estètic.

Varies vegades s’ha intentat descriure o identificar l’estètica relacional amb l’art conceptual o amb el minimalista: el cert és que l’art que anomenem relacional no es preocupa per la seva immaterialitat, li és igual. Més enllà d’una preocupació estètica (que hi és però en molt menor mesura), l’art relacional treballa amb el temps, amb la forma, amb la relació i sobretot amb el diàleg.


Rirkrit Tiravanija. Untitled

Félix González-Torres. Untitled 

El seu objectiu no és mai el de desplaçar els límits de l’art, com per exemple sempre han volgut fer (i sovint ho han aconseguit), les avantguardes artístiques en molts moments de la història de l’home, sinó de posar a prova la resistència d’aquesta intersubjectivitat que dibuixàvem abans.

De fet, tota la producció artística de Philippe Parreno, Douglas Gordon, Laurent Moriceau, Angela Bulloch, Félix González-Torres i evidentment Rirkrit Tiravanija respon al que per ells ara es la demanda de l’art contemporani: les relacions socials.

El gran trencaclosques de l’artista de Buenos Aires em sembla que és un dels exemples més clars d’aquesta prova de la intersubjectivitat. Ho fa d’una forma aparentment amable, però en el fons, Tiravanija està apel·lant a la frustració del subjecte, a la seva incapacitat de completar una cosa per naturalesa incompleta i al sentiment d’impotència davant d’allò que escapa al seu control. Però d’altra banda, i mentre l’espectador intenta inútilment muntar una part del trencaclosques, al seu voltant està esdevenint allò que ni l’artista ni el comissari de l’exposició ni ningú pot endevinar que passi: els públics de l’obra es posen a parlar.

Potser enfadats, indignats, o potser meravellats per l’aparent simplicitat de l’obra, potser perquè ja han entès mínimament el significat, allò que només passa a la galeria. Perquè l’obra d’art ja no es limita a ser objecte de contemplació i prou, sinó  que la pràctica artística trenca els límits als quals se l’havia acotat fins ara i esdevé obra tota la galeria i el que hi passa en ella en el transcurs de tota l’exposició, en el transcurs del temps.

L’obra relacional ja no s’inspira en una trama social, sinó que s’inserta en ella, sense abandonar la lluita heretada de la modernitat, però canviant el seu punt focal: ja no es tracta de l’emancipació de l’individu, sinó de l’emancipació de la comunitat humana.

---

[1] Postulació pròpia de l’arquitectura i l’estètica racionalista, encapçalada per Le Corbusier.

Venezuelan Nights

spotify:track:3lIFSKcGuv4p3VF7RdL7RN

Després de dues entrades acadèmiques fins a la medul·la i repassant les meves llistes de música, m'he topat amb una grandíssima peça d'Earl Klugh, un dels meus guitarristes preferits.

I ja que el blog és meu i considero Art el que de veritat em toca la fibra (hora de posar-se seria), he decidit fer una petita menció a aquesta peça anomenada Venezuelan Nights.

Fa no pas massa vaig descobrir un artista (Fabián Pérez) que em va trasbalssar i al qual a vegades hi recorro quan sento segons quina peça musical.

I més que mai no he pogut estar d'imaginar-me una escena en un bar recòndit de Venezuela, amagat en un d'aquells carrers on es respira un aire espès i humit. Just acaba de ploure i el reflex de la pluja converteix aquella cantonada en un mirall negre. 

Ell atravessa la porta i dins d'aquella minúscula estança on hi passa les nits fugint de la vida, l'únic que el manté dempeus és aquella guitarra. La música que emana d'aquell homenet petit assegut damunt d'un minúscul escenari sembla projectar la llum que il·lumina la lúgubre sala.

I sí, allí, com cada divendres a la mateixa hora està ella. Fumant, com sempre. 

Asseguda a la barra, espera que el visitant torni a asseure's al seu costat, la convidi a una altra copa i se l'endugui al llit com cada setmana. Però avui ell opta per observar-la una llarga estona mentre pren un altre conyac i s'encén un cigarret. Se la imagina ballant un tango d'aquells que sempre hauria volgut aprendre però que mai n'ha tingut el valor. 

De cop, ella es gira. El mira. La mira. Es miren amb els ulls buits. Ella es posa bé la sandàlia i amb aquest petit gest, li diu tot el que ell necessita saber. 

Allò especial en les obres tardanes

Si s'és un admirador de la música clàssica i en concret de Beethoven, "El Estilo Tardío de Beethoven" un curt escrit d'un dels puntals de l'estètica de l'art, Theodor Adorno és una parada obligatòria. Encara que vaig entendre poques coses d'aquest llibre, em va donar la oportunitat de saber sobre una fenòmen que només intuïa fins aleshores: les obres tardanes.

Les obres tardanes són, com diu Adorno amb una metàfora molt encertada, igual que les fruites madures

La dissolució de la música. Beethoven, num. 32 Op. 111 Interpretada per Rudolf Serkin. 1820

La madurez de las obras tardías de artistas importantes no equivale a la de las frutas. Por lo general no son redondas, sino que estan arrugadas, incluso agrietadas; suelen carecer de dulzura y, ásperas y espinosas, se resisten a la mera degustación, le falta toda aquella armonía que la estética clasicista está acostumbrada a demandar de la obra de arte y muestran mas las huellas de una historia que de un crecimiento. La explicación habitual es que son productos de una subjetividad o, mejor aun de una "personalidad" que se manifiesta desinhibidamente, que por mor a la expresión de sí misma rompe con la redondez de la forma, cambia la armonía por la disonancia de su sufrimiento, rechaza el encanto sensible en virtud del espíritu liberado de la autocomplaciencia. Por eso la obra tardía queda relegada a los márgenes del arte y se aproxima al documento; en efecto cuando se habla del último Beethoven rara vez se deja de aludir a su biografía y al destino. Es como si, al considerar la dignidad de la muerte humana, la teoría del arte quisiera renunciar a sus derechos y abdicar ante la realidad. Adorno, Theodor. (1934)

Pietà Rondanini. Michaelangelo Buonarotti, 1555-1564

La naturalesa d'aquestes obres és, en el seu immediat present, incompresa. No són unes obres que en cap cas cloguin una tragectòria artística, arriben després de tot el que ja ha fet un gran autor. Tampoc n'hi ha massa, són molt poques les que són considerades com a tardanes, aquelles que reflexionen sobre elles mateixes, però que per sobre de tot, parlen sobre l'art mateix. 

Rembrandt, Autorretrat. 1669. (Van Gogh deia d'aquest llenç que caldria haver mort cent cops per pintar-se així).

Alhora posseeixen un caràcter episòdic, fragmentari, una indiferència per la continuitat fluida de la peça. Passant per alt totes les convencions, esdevé una obra totalment subjectiva, que posa en el centre del fet artístic el JO.

Són obres, ni més ni menys, catastròfiques, que es veuen envoltades d'una àurea impossible de comprendre, que viuen en la contradicció d'un present allunyat.

Alguns apunts sobre les primeres línies del grafit

Tota la vida he sentit una especial astoració davant dels esbossos. Els primers gestos previs a l'execució d'una obra són, segons el meu humil punt de vista, el naixement de l'obra, la marca que inicia la creació , la cicatriu imborrable que uneix el pintor amb el llenç. Certament no se m'ha acudit (després d'una estona buscant) millor retrat amb grafit que el que dibuixa una de les millors mans del Renaixement, el primer humanista en postular que la pintura és la més excel·lent de les arts. L'excepconal domini de la tècnica de Leonardo usada amb l'objectiu de la plasmació d'una psicologia total no serà igualada, potser, per Velazquez en el cas espanyol posterior o bé Bernini en l'escultura italiana del barroc. L'expressió asserenada per una banda i l'abundant misteri per l'altra són una marca d'identitat present a la reduida obra pictòrica conservada de Leonardo, aquesta mirada escrutadora i inquietant no deixa de ser un postulat de la idea neoplatònica de la bellesa que inunda la ment del pintor.

Tal com deia Leonardo, "La belleza è una cosa mentale".