El Teatre

A tots ens agrada que ens expliquin històries. A tots ens agrada que ens mostrin vides alienes a la nostra, que aquells que se’ns apareixen davant dels ulls pateixin, trobin l’amor, plorin, riguin i cridin a quatre veus allò que succeeix dins les seves vagues existències. I si és en directe i sobre un escenari, millor.

El teatre encara ara és una de les arts que més apel·la a la volatilitat de la vida humana. Nosaltres, els espectadors, només ho veurem i ho viurem una vegada; serà un plaer passatger, això ho sabem tots. Però quin plaer!

Hom sap que el teatre, com tantíssimes coses prou importants, neix a Grècia. Va començar com un simple ritual religiós dedicat al déu Dionís, deïtat de la disbauxa, el caos i la festa, on els diritambes (les veus dels cants lírico-religiosos) li rendien culte. No és una casualitat. El teatre com a forma d’oci dels grecs de fa més de vint-i-tres segles és una noció que compartim encara avui en dia, i això no és gratuït. Grècia, la seu embrionària de la democràcia i el debat intel·lectual, disposava del teatre com a esdeveniment de masses, com una celebració a la que acudien cada dia centenars de persones, de qualsevol edat i condició. 

Tanmateix, allò que diferencia de seguida el ritual religiós del que avui es coneix com a teatre és senzill d’endevinar: el seu caràcter ficcional, i l’existència d’un públic. En ell, els encarregats d’articular frases dels grans dramaturgs tràgics com Sòfocles o Èsquil es disfressaven i encabien el seu rostre darrera una gran i estrambòtica màscara, creant així personatges definits: era el naixement dels actors.

No és d’estranyar, doncs, que en grec, el mot teatre signifiqui lloc per a contemplar. Hauríem de retre honor als grecs: asseure’ns a contemplar i gaudir de l’espectacle del teatre.