Lascia ch'io panga. Òpera de Rinaldo, Haendel. Interpretat per Philippe Jaroussky

Le aburre la gente. Le produce tedio la televisión. Le cansa este sofá y la pared blanca, la habitación le asfixia, necesita escaparse de esta prisión. Va a moverse, primero un pie, luego el otro, lentamente. Avanza casi como en procesión con los ojos fijos en el horizonte de la sala, perdido, buscando algo aunque aun no sabe lo que es. La necesidad de liberarse de su mente es tan grande que sólo un libro será capaz de transportarle a otro lugar, muy lejos de aquí. Se acerca a la librería mientras todo su entorno se vuelve del revés, el mundo se marea y palidece a su alrededor. 

Por fin alcanza su salvoconducto y corre como nunca antes lo había hecho por esas escaleras que tanto pánico le han creado por las noches. Abre la puerta del ático. Respira tan profundamente el aire putrefacto de la ciudad y se deja bañar por la luz tenue del mediodía. Como siempre el cielo está bañado de nubes que se empujan entre sí. Se sienta y tal fue la zambullida que hace en ese libro, tal la paz que alcanza al empezar a leer que se cree a sí mismo como amo y señor de la ciudad de Nueva York.

Sabe que pronto volvería a su vida de siempre, y que retornará a aburrirlo todo, a volver a odiar ese sofá y la pared blanca, pero ahora está ocupado en no estallar de emoción y en procurar no esancharse y ocupar toda la manzana de la tranquilidad, en no llenar al mundo de eso tan perfecto que ocupaba enteramente su ser:

el silencio.

On Reading, 1970. Andre Kertesz.

El Teatre

A tots ens agrada que ens expliquin històries. A tots ens agrada que ens mostrin vides alienes a la nostra, que aquells que se’ns apareixen davant dels ulls pateixin, trobin l’amor, plorin, riguin i cridin a quatre veus allò que succeeix dins les seves vagues existències. I si és en directe i sobre un escenari, millor.

El teatre encara ara és una de les arts que més apel·la a la volatilitat de la vida humana. Nosaltres, els espectadors, només ho veurem i ho viurem una vegada; serà un plaer passatger, això ho sabem tots. Però quin plaer!

Hom sap que el teatre, com tantíssimes coses prou importants, neix a Grècia. Va començar com un simple ritual religiós dedicat al déu Dionís, deïtat de la disbauxa, el caos i la festa, on els diritambes (les veus dels cants lírico-religiosos) li rendien culte. No és una casualitat. El teatre com a forma d’oci dels grecs de fa més de vint-i-tres segles és una noció que compartim encara avui en dia, i això no és gratuït. Grècia, la seu embrionària de la democràcia i el debat intel·lectual, disposava del teatre com a esdeveniment de masses, com una celebració a la que acudien cada dia centenars de persones, de qualsevol edat i condició. 

Tanmateix, allò que diferencia de seguida el ritual religiós del que avui es coneix com a teatre és senzill d’endevinar: el seu caràcter ficcional, i l’existència d’un públic. En ell, els encarregats d’articular frases dels grans dramaturgs tràgics com Sòfocles o Èsquil es disfressaven i encabien el seu rostre darrera una gran i estrambòtica màscara, creant així personatges definits: era el naixement dels actors.

No és d’estranyar, doncs, que en grec, el mot teatre signifiqui lloc per a contemplar. Hauríem de retre honor als grecs: asseure’ns a contemplar i gaudir de l’espectacle del teatre.

La bellesa del dibuix de Lacombe

Avui fem un raconet per la il·lustració.

Moltes vegades s'ha infravalorat la il·lustració de llibres infantils, o si més no, no se l'ha pres massa en serio. Els dibuixos sovint queden subordinats al sentit i a la narració de l'escrit, de la història i els personatges descrits, a la riuada d'imaginació que les poques planes d'un conte destapen.

Però el cert és que alguns dels treballs dels millors il·lustradors són obres d'art en i per sí mateixes.

Vaig descobrir l'il·lustrador de contes infantils de moda un dia que buscava un conte per la meva cosina, sortosament, una fanàtica de la lectura. D'entre dibuixos ortopèdics d'elefants parlants, desproporcionades cindy's amb superpoders i còmics per a futurs nerds, allí estaven els contes de Benjamin Lacombe.

Vaig quedar totalment astorada tan sols amb la portada d'aquell prim llibret, just abans que la simpàtica i viva llibretera m'informés de l'autèntic èxit de vendes que estaven suposant els seus dibuixos.

Al fullejar-ho, l'univers del conte se'm desplegava davant dels ulls. El coneixement i l'acurada precisió de imatges de l'imaginari d'un conte infantil em va resultar indescriptiblement bell.

Als contes de Benjamin Lacombe no els hi fa falta lletra.

 

Crec que les seves il·lustracions són dignes hereves de l'elegància de les estampes japoneses, del seu traç fi, lliure, però exacte. Les figures floten, casi transparents, pastels, però amb una forta presència de la línia, i floten com ho fan els records i les reconstruccions del món narrat per part d'aquelles criatures que no deixen mai de somniar amb els ulls atents i oberts de bat a bat.

Benjamin Lacombe es mereix una paret d'exposició.

Canción de amor 

¿Cómo sujetar mi alma para
que no roce la tuya?
¿Cómo debo elevarla
hasta las otras cosas, sobre ti?
Quisiera cobijarla bajo cualquier objeto perdido,
en un rincón extraño y mudo
donde tu estremecimiento no pudiese esparcirse.

Pero todo aquello que tocamos, tú y yo,
nos une, como un golpe de arco,
que una sola voz arranca de dos cuerdas.
¿En qué instrumento nos tensaron?
¿Y qué mano nos pulsa formando ese sonido?
¡Oh, dulce canto!

Rainer Maria Rilke

Aquesta escena és més que el logotip dels articles que vénen a totes les parades de fires medievals, del vi, del formatge i la ratafia del país.

És més que l'emblema de botigues in de bolsos, tasses, clauers i imans per enganxar la cita del dentista de la setmana vinent.

El Bes de Klimt, més enllà de la seva bellesa formal, ens adverteix del seu poder d'unió a través d'una cosa tant aparentment inocua i distant com és el decorativisme. Sense cap mena de dubte, poques obres seran com ella l'emblema d'una època, però més important encara, l'emblema d'un sentiment expressat amb una claredat inapel·lable.

Perquè és això: un bes. Però no tant sols un simple petó, sinó allò que és l'excusa per a la fusió, la unió i el retorn al més simple, és el moment en què es troben els sentits: quan el tacte es decideix a tastar allò que l'olfacte li demana mentre l'oïda ho embolcalla tot d'un so trencadís. El bes és allò tant delicat i inestable com trobar-se al límit d'un penyassegat sense fons on no existeix ningú, ni paisatge ni sol ni lluna.

El Plato

Puso la mesa. Primero la copa, llena hasta la mitad de vino blanco. Estaba inmersa en un silencio de celebración. Después los cubiertos, meticulosamente colocados a la distancia exacta el uno del otro y con respecto al plato. 

Se sentó y se quedó en silencio contemplando aquello que hace unos minutos había pensado que debía comerse. - Y si mi madre tiene razón? Y si el medico también? Debería irme -. Pero no lo hizo porque había estado demasiado tiempo planeando lo que hace justo un par de horas acababa de hacer casi sin pestañear y con menor esfuerzo del que creía necesitar.

No le odiaba, al contrario. Hizo lo que tenía que hacer precisamente porque le amaba tanto que debía acabar con él. Pero qué va, no lo entendía ni el psiquiatra, el hombrecillo estúpido que no paraba de decirle que padece una enfermedad. Así que decidió actuar por sus propios medios.

De repente recordó aquello que una vez le dijo él después de dejarla casi sin respiración cuando paró por fin de golpearla con el puño. Le agarró la cabeza con fuerza apretándola contra sus genitales y gritó:

-Empieza por aquí, que hoy me vas a comer entero, puta.

Sonrió mientras devoraba aquél suculento plato que tenía delante. Después y lentamente, se dirigió fuera de la casa, admiró el paisaje frío y se dispuso a fumarse un cigarrillo mientras temblaba de emoción.

Crítiques polítiques, el mateix discurs de sempre

És el tema d'aquest cap de setmana. Hauria sigut inútil obviar-lo tal i com ha fet la televisió pública de Catalunya. I és que l'entrada i la càrrega dels mossos d'esquadra a la facultat de lletres de la Universitat de Girona ens ha deixat, als estudiants, professors i gent del carrer, amb un sentiment que ronda entre la impotència i la vergonya.

No em dedicaré a parlar-ne en aquest post, n'hi ha d'altres que ho han fet millor del que jo aconseguiria a narrar-ho mai (http://ahhhnais.blogspot.com/, http://dailymeri.blogspot.com/2011/12/16-d-el-dia-que-la-udg-va-celebrar-els.html). Però sense voler-ho aquest fet m'ha fet recordar la exposició retrospectiva que presenta el Reina Sofia de Madrid als seus públics sobre el cèlebre artista Antoni Muntadas.

Dins d'aquesta mostra vaig retenir a la ment un dels seus treballs més reconeguts: The Boardroom (Sala de Juntes).

La crítica social és sovint un dels motius i objectius de l'art contemporani més rabiosament actual. L'art, com ja he dit vàries vegades, s'inscriu dins l'àmbit social humà, esdevenint un dispositiu formidable que emana del seu sí sentits múltiples i molt diferents. I un d'ells, sense cap mena de dubte, actua com a arma (sovint tant o més poderosa que una ametralladora) que dispara sense demora, tenint com a punt de mira la corrupció i el discurs interessat del poder.

Per aquest motiu precisament em sembla que la iniciativa de la sala de juntes de Muntadas és un manifest de l'inevitable pes del poder en els circuits de masses, la impotència que parlavem de l'individu davant la col·lectivitat i els sistemes de repressió que porten oprimint a la població des de temps remots.

Així, Muntadas situa a l'espectador al bell mig de la sala, com a voyeur del discurs invisible de les butaques buides, sense rostre; o bé com a còmplice de l'entramat polític que té la oportunitat de fingir convertir-se en un dels grans dirigents anònims en el moment en què ocupa una d'aquestes butaques.

Alhora, les imatges dels grans caps de països, nacions o estaments eclesiàstics amb el posat més autoritari possible, juntament amb els discursos d'aquests provoquen una sensació de caos i repressió.

Diria sense por a equivocar-me que un dels sentiments més estesos entre les víctimes del divendres a la facultat era una cosa semblant a aquest desordre que provoca Muntades a The Boardroom.

Les lluites són sempre les mateixes, només canvien els seus protagonistes.

Los Borrachos

El Triunfo de Baco. Diego Velázquez, 1628-29. Museo del Prado 

Era tan tarde que la luz de la mañana empezaba a hacer mella en la tensa oscuridad del bosque donde habíamos pasado la noche. Cuando me desperté todo seguía donde lo dejamos. Y lo dejamos bebiendo. Bebiendo sin parar. 

Gritábamos, bailábamos y saltábamos, nos caíamos al suelo de bruces sin importarnos siquiera cómo cojones volveríamos a levantarnos. Eramos pocos, aunque a mí me parecía que eramos cientos, miles de hombres sin hogar ni vida a la que regresar algún día cercano.

Recuerdo que debía hacer mucho frío, pero qué más daba mientras hubiese vino. Y aunque somos hombres sin nada que perder, sin orgullo ni ganas, con la única misión en este mundo que la de sobrevivir, seguimos en este bosque apartado de todo luchando para no dejar de estar ebrios, luchando contra el control, contra la sobriedad y la tranquilidad de la vida.

Por qué? Porque nos gusta el caos, el desenfreno, reír y llorar a la vez, ver monstruos y dioses sirviéndonos una generosa copa de vino, tambalearnos sin cesar y caer otra vez.