La bellesa del dibuix de Lacombe

Avui fem un raconet per la il·lustració.

Moltes vegades s'ha infravalorat la il·lustració de llibres infantils, o si més no, no se l'ha pres massa en serio. Els dibuixos sovint queden subordinats al sentit i a la narració de l'escrit, de la història i els personatges descrits, a la riuada d'imaginació que les poques planes d'un conte destapen.

Però el cert és que alguns dels treballs dels millors il·lustradors són obres d'art en i per sí mateixes.

Vaig descobrir l'il·lustrador de contes infantils de moda un dia que buscava un conte per la meva cosina, sortosament, una fanàtica de la lectura. D'entre dibuixos ortopèdics d'elefants parlants, desproporcionades cindy's amb superpoders i còmics per a futurs nerds, allí estaven els contes de Benjamin Lacombe.

Vaig quedar totalment astorada tan sols amb la portada d'aquell prim llibret, just abans que la simpàtica i viva llibretera m'informés de l'autèntic èxit de vendes que estaven suposant els seus dibuixos.

Al fullejar-ho, l'univers del conte se'm desplegava davant dels ulls. El coneixement i l'acurada precisió de imatges de l'imaginari d'un conte infantil em va resultar indescriptiblement bell.

Als contes de Benjamin Lacombe no els hi fa falta lletra.

 

Crec que les seves il·lustracions són dignes hereves de l'elegància de les estampes japoneses, del seu traç fi, lliure, però exacte. Les figures floten, casi transparents, pastels, però amb una forta presència de la línia, i floten com ho fan els records i les reconstruccions del món narrat per part d'aquelles criatures que no deixen mai de somniar amb els ulls atents i oberts de bat a bat.

Benjamin Lacombe es mereix una paret d'exposició.