És el tema d'aquest cap de setmana. Hauria sigut inútil obviar-lo tal i com ha fet la televisió pública de Catalunya. I és que l'entrada i la càrrega dels mossos d'esquadra a la facultat de lletres de la Universitat de Girona ens ha deixat, als estudiants, professors i gent del carrer, amb un sentiment que ronda entre la impotència i la vergonya.
No em dedicaré a parlar-ne en aquest post, n'hi ha d'altres que ho han fet millor del que jo aconseguiria a narrar-ho mai (http://ahhhnais.blogspot.com/, http://dailymeri.blogspot.com/2011/12/16-d-el-dia-que-la-udg-va-celebrar-els.html). Però sense voler-ho aquest fet m'ha fet recordar la exposició retrospectiva que presenta el Reina Sofia de Madrid als seus públics sobre el cèlebre artista Antoni Muntadas.
Dins d'aquesta mostra vaig retenir a la ment un dels seus treballs més reconeguts: The Boardroom (Sala de Juntes).
La crítica social és sovint un dels motius i objectius de l'art contemporani més rabiosament actual. L'art, com ja he dit vàries vegades, s'inscriu dins l'àmbit social humà, esdevenint un dispositiu formidable que emana del seu sí sentits múltiples i molt diferents. I un d'ells, sense cap mena de dubte, actua com a arma (sovint tant o més poderosa que una ametralladora) que dispara sense demora, tenint com a punt de mira la corrupció i el discurs interessat del poder.
Per aquest motiu precisament em sembla que la iniciativa de la sala de juntes de Muntadas és un manifest de l'inevitable pes del poder en els circuits de masses, la impotència que parlavem de l'individu davant la col·lectivitat i els sistemes de repressió que porten oprimint a la població des de temps remots.
Així, Muntadas situa a l'espectador al bell mig de la sala, com a voyeur del discurs invisible de les butaques buides, sense rostre; o bé com a còmplice de l'entramat polític que té la oportunitat de fingir convertir-se en un dels grans dirigents anònims en el moment en què ocupa una d'aquestes butaques.
Alhora, les imatges dels grans caps de països, nacions o estaments eclesiàstics amb el posat més autoritari possible, juntament amb els discursos d'aquests provoquen una sensació de caos i repressió.
Diria sense por a equivocar-me que un dels sentiments més estesos entre les víctimes del divendres a la facultat era una cosa semblant a aquest desordre que provoca Muntades a The Boardroom.
Les lluites són sempre les mateixes, només canvien els seus protagonistes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario